Caure. Pensar. Aixecar-se.

Divendres 25 de juliol. 18h.

Arribo a casa sense entendre ben bé què ha passat. Fa un parell d'hores m'han fet fora de la feina tot i ser una persona valuosa i talentosa. Moltes gràcies, home. Ara mateix sóc al pou. Finals de juliol, a punt d'entrar en el mes d'agost conegut per ser una gran època de feina i contractació de personal, com a mínim en el meu entorn professional (Mode irònic off).

Sort en tinc de la parella, la família i els amics, que intenten anirmar-me.

Dissabte 26 de juliol.

Començo a rumiar què puc fer, i la maquinària s'activa. Antics i nous contactes a qui enviar el curriculum totalment nou. Diuen que el 70% de les feines es troben per amics o amics de coneguts, així que provaré sort. "Hola, què tal?", "Bon dia, com va tot?" o "Espero que estiguis gaudint d'unes merescudes vacances", són algunes de les fòrmules per intentar aconseguir que es mirin el meu curriculum i l'enviin a persones que em puguin donar feina. 

A part, el meu petit cervell troba que, coi, estic de vacances (literalment, ja que com a mínim me les van pagar), així que decideixo posar-me a buscar feina però sense agobiar-me donat que les oportunitats que tinc de trobar-ne una a aquestes alçades són tant altes com les de que en Zubi fitxi bé.

Dilluns 28 de juliol.

Anar buscant feina està bé però, i si començo a activar algun d'aquells projectes que tinc al cap i mai he intentat? Ara tinc temps, molt de temps. Investigació de mercat, escriure quatre idees del projecte i distreure'm, aquest és el pla del futur pròxim (a part de buscar feina a través dels 4 portals de feina més importants). Després ja veurem.

Caure. Pensar. Aixecar-se. Il·lusió, esperança i optimisme. Tres dies i l'estat d'ànim a canviat d'una forma radical.

Comença el meu (nou) futur

Dia 25 de juliol de 2014. Últim dia de feina abans d'agafar vacances. Jo, il·lusionat per el fet de poder desconnectar gairebé un mes de la rutina habitual, estic d'un humor especial. Més feliç, més content. 

Just després de dinar, el gerent em requereix al seu despatx amb cara de pocs amics, cosa extranya perquè haviem estat fent broma durant el dia. Em diu que l'empresa ha decidit prescindir dels meus serveis, tot i ser una persona molt valuosa i talentosa, han de fer reducció de personal i m'ha tocat a mi. 

Jerro d'aigua freda, congelada (i no, no és l'inici de la campanya #IceBucketChallenge), a dues hores de començar les anhelades vacances. 

Surto al cap d'una estona, un cop m'he despedit dels qui han estat els meus companys durant gairebé 1 any i mig. Aquí comença el meu nou futur.

És possible que en una altra època el fet d'haver estat despedit d'una feina em portés uns dies de malhumor, però ja està. Seria qüestió de setmanes o, en els cas de ser menys afortunat, un parell de mesos trobar-ne una de nova, però resulta que estem al 2014, a Espanya, enmig d'una recessió de cavall i on trobar feina es converteix en poc menys que una odissea on, tot sigui dit, les empreses s'aprofiten a més no poder de la quantitat de professionals que hi ha al mercat dessitjant tenir una oportunitat. 

Us posaré un exemple per tal que veieu la magnitud de la tragèdia: Trobes una oferta de feina interessant a través d'un portal d'internet, adeqüada a les teves aptituds i habilitats on creus que pots desenvolupar una bona tasca i, a més, demanen un perfil exactament com el teu. Penses, "Carai! Ja l'he trobat! M'estan buscant a mi!". Innocent! Que ets un innocent! Encara no has vist les condicions econòmiques! Fa 5 anys, en aquesta feina haurien ofert un salari digne, és a dir, 1.000€ més o menys, i estaves en un procés de selecció que comprenia un total d'unes 100 persones màxim en el pitjor dels casos. Vaja, tenies bastantes possibilitats de fer una entrevista.

Avui dia... tot ha canviat. La mateixa oferta es paga un 20% menys o et demanen que especifiquis tu les teves "expectatives salarials", o directament, busquen becaris amb "ganes de menjar-se el món i molta il·lusió", però no paguen. I la segona gran diferència és que, si tens la sort que l'oferta econòmica és respectable, t'endinses en un procés de sel·lecció d'unes 300 o 400 persones, de mitjana. Ni possibilitats, ni entrevistes... Començes a encomanar-te a la Moreneta i a creure molt fort en la sort.

Aquí és quan me n'adono que de futur, res de res.